Sense entendre l’amarga afiladura,
se’ns desmunten els ulls de tant mirar-la.
I no entendre.
I no saber. I no comprendre.
I no poder parar-la.
La gola crema.
Quina pèrfida estratègia la dels dies espiral,
la falta de tendresa.
I és tan vital…
Qui no té un plany, té una drecera
directa al lacrimal.
Caiem;
caiem al clot profund de l’esperança.
Però la vida sacseja…
sacseja, retalla, doblega…
escapça.
Caiem,
i el terreny obre esquerdes als peus,
és tan àrid…
I tu que marxes.
I aquí, tot, tan quiet…
On, aquell hivern plàcid?
Aquí te la pongo, querida. Mil gracias por tu interés!
Sin entender la amarga afiladura,
se nos desmontan los ojos de tanto mirarla.
Y no entender.
Y no saber. Y no comprender.
Y no poder pararla.
La garganta quema.
Qué pérfida estrategia la de los días espiral,
la falta de ternura.
Y es tan vital…
Quien no tiene un lamento tiene un atajo
directo al lagrimal.
Caemos,
caemos al hueco profundo de la esperanza.
Pero la vida sacude…
sacude, recorta, dobla…
quiebra.
Caemos,
y el terreno abre grietas a los pies,
y es tan árido…
Y tú que te vas.
Y aquí todo tan quieto…
Dónde ese invierno plácido?
Y a mí me ha encantado verte por aquí! Entro poquito, he estado demasiada ocupada y inevitablemente, las prioridades llevan en cabeza siempre el deber. Espero ir entrando más! Muchas gracias por dejarte caer por mi mesita! Abrazo!
Ostres, una meravella, el que destacaria més és la intensitat mantinguda des del principi al final, el lèxic escaient. És una bomba poètica plena de matisos. L’enhorabona!! Realment, fantàstic.