Un arc de colors vius nimba el seu cap
Per a entendrir lo seu esguard diví
I despertar ma flama amb son verí
Encara que lo vostre cor no ho sap.
Car vós heu estat, pel Sol, eclipsada;
Els estels que l’envolten, llargues nits,
Han estat, pels seus llargs cabells, ferits,
En aquest capvespre, abans de l’albada.
He eixit de casa i he creuat el pont
Que a la matinada, amb les vostres mans,
Heu construït, un cop morts los mundans,
Amors que rajaven de nostra font.
Les onades impregnaven amb sal,
Sa cara i pansien les seves roses;
Per Venus havien estat formoses,
Mes ara eren esclaves d’aquest mal.
S’herba havia estat occida pel gebre,
La llum de sos ulls s’havia apagat,
Un cop mon honor fou per mi segat,
Sequaç dels desigs carnals de la febre!
Los seus rius d’amor s’han escorregut
En veure impregnada la meva pell
De resina adúltera, com un vell,
Inundat de tristesa, decebut.
Al cel he vist un estel lluminós,
Era Fortuna, que m’acaronava,
I amb la seva veu, de nou, m’animava
A declarar-me davant lo seu cos…
Com els mots que cantava, serafina,
Era la seva gaia cabellera:
Com ses flors, gestada a la primavera,
En una santificada petxina.
Eixida dels somnis semblàveu vós:
M’excitaven sos ulls i sa bellesa
I els crisantems de la meva deessa
Que en les pomes del cel s’havien fos.
De nit, entre barques, sou el meu far,
De dia, la flaire d’un nou cafè,
Embriagant mon esperit serè
Que cerca noves maneres d’amar.
Vall poblada: sou pregona i callada,
Filla de la fúlgida Hera i de Zeus,
Poema anhelat per milers d’Orfeus,
Creant odes per a vós cada tarda.
Aquest poema el vaig presentar sota el pseudònim d’Ausiàs Jacint Carner als XXXIX Jocs Florals de Lliçà de Vall i vaig obtenir la Flor Natural el passat 7 de maig de 2021.
