dins d’una lluminosa pau
es revolten els mots enllagrimats de silencis;
de la sang vessada,
el jonc que ha perdut la fermesa,
se’n fa bressol pel caminar dels dies;
no, res no és nou,
una malesa trista, una vida coratjosa,
-una, moltes-
i un terra gris amarat de plor;
món, mira’m de nou,
encara duc flors mortes al front
(Imatge: Ze. Les Rambles de Barcelona, un 17 d’Agost)
Hermoso recuerdo a las víctimas de aquella barbarie, además en un año que está siendo tan triste en general
Ciertamente @Ruache. Me marcó muchísimo ese día, y jamás olvidaré ese dolor en la piel, en el alma.
Recordar, de algun modo, es no dejar que caiga en el olvido. Hay tanta barbarie en este mundo, tanta… que a veces ni la poesía llega.
El ser humano está muy enfermo, y el mundo se duele de ello.
Muchas gracias por tus palabras y tu lectura! Abrazo!
Uff!! Wow!! A ver como decir en la lengua de mis abuelos :
M’ha agradat molt, m’ha encantat, el poema i la imatge! És gegant aquest poema per l’estil i el contingut, elegant, Pur, lluminós!
Qué emoción que me digas que es la lengua de tus abuelos! Muchas gracias por tus palabras. Abrazo!
El meu cognom és TOLL , Català !
El català és la llengua amb la qual em parlaven els meus avis!
Preciós record… a mi em va marcar molt. Encara queden restes per recollir… molta pena.
Sempre bella la poesia en català. Amb reialesa i classe. Em va agradar, amic Petit.
Tal com tu dius, encara hi ha restes per recollir… moltes gràcies, bonica. Abraçada!
Moltes gràcies! 
Abrazo!