No hi havia pas món

Semblava que no hi hagués món quan s´estimaven,
s´estimaven amb nuesa,
no pas amb ferocitat com els amants d´Estellés,
ni tremolava València,
ni la terra, ni res de res.

S´estimaven amb delit però amb pulcritud,
a cada segon, a cada mínim instant
de l´univers
i semblava que no hi havia món.

No hi havien big-bangs, ni cataclismes, ni escarafalls,
només hi havia silenci, un silenci no pas cru,
i semblava que no hi havia món.

No hi havia gemecs, ni cridòria,
ni joves cossos retorçant-se,
ni tan sols lleugers sospirs,
tan sols hi havia subtils amanyacs
i semblava que no hi havia món.

Era un amor serè,
no hi havia vent, només calma,
no com és la calma a la mar,
sinó com és la calma al cel estelat.

No hi havia món…
i no l´havia perquè
potser ja no tocava que l´hagués.

Antoni Garcia Iranzo
Poemari Inconcret 2018
Editorial Comte d´Aure

8 Me gusta

Preciós, m’ha encantat la referència a Estellés :relaxed:

1 me gusta

Moltes gràcies, company. Una abraçada!

M’ha agradat molt, Toni. Molt poètic, una història d’amor tranquil en què es respira la calma.

Chapeau! Felicitats

1 me gusta

Moltíssimes gràcies amic! A veure quan es poden reempendre els recitals. Una abraçada!!!

1 me gusta

Que bonic… un poema preciós i escrit amb una pulcritud exquisida. :slight_smile:

1 me gusta

moltíssimes gràcies pequeño_ze. una abraçada!!!

1 me gusta

Aquest poema, ha de ser, dels mes bells en aquest idioma. Et felicito amic Antonio, molt bonic. El món sense importància, per l’amor. Salutacions.

Preciós… d’una dolçor encantadora. Gràcies per Estellés… com a bona valenciana… :slightly_smiling_face: :slightly_smiling_face:

1 me gusta

moltes gràcies, estimada amiga…

1 me gusta