Foto © José L. Regojo
Nit de tramuntana
a Na Macaret
una remor que sembla eterna.
Un no-silenci creador de somnis,
espurna que encén els versos
mentre el mar s’aixopluga i les papallones passen fred.
Matí ventós i plujós de terra xopa
que renta i mesa pins, ullastres i tamarells,
habitants del món, no del cel.
La pluja del camp m’absorbí
mentre durà
a l’abric de l’alè del teu bes.
L’aire es torna viu i net,
les tanques de color verd
i l’alegria sorgeix del no-res.
Tanco un ull i veig mig món,
cloc els dos,
apareix el món sencer.
Mentre la muntanya neda sobre la ratlla de l’infinit
acompanyada per núvols a punt d’esclatar,
veig com corre el temps.
