El sol no ha sortit encara i ell ja punteja les cordes. Notes tendres que conforten el seu despertar.
Les monedes descansen sobre la taula.
Amb recança, abandona la corba de la seva cintura i es posa la màscara de la quotidianitat.
Comença la ficció.
Les hores s’escolen lentes, entre la remor implacable de la llum fluorescent.
I ell es deleix pel capvespre, per sortir corrents, per anar-la a buscar. Per portar-la pels carrers
i fer-la cantar.
El seu racó de sempre l’espera.
En coneix l’olor i la llum, i s’hi acomoda. Les notes es desgranen, una darrere l’altra, en melodies que perfumen l’aire… I ell tanca els ulls per assaborir aquell instant, sense cap més pretensió que fondre’s en ell.
I s’imagina un món on els seus dits l’acaronen sempre que vol, on la indiferència no fa mal, on l’escenari no és el carrer…
I torna a casa, ben abraçat a ella, per submergir-se en els somnis i despertar quan el sol no ha sortit encara.