L'auca dels Miralbell

En mirar-te, Montseny,
gegant senyor de la nissaga meva,
sento el batec dels segles
brogint-me per les venes,
tan profund com les aigües del Tordera.

Canto al Tordera, ¡sí!,
llera dels teus dolls, rius i torrenteres,
on mes arrels s’enaigüen
en un mirall de noms
que em miren, i el meu cor en sang amaren.

És ell el que ara em crida
a remuntar amb uns versos les històries
d’una estirp catalana
─…trenta generacions…─
que et pren, Montseny, com cèlic testimoni.


Pagesia

Qui sap si Miró el Vell
─ el germà del Pilós, el del Conflent ─
no fóra el vell Miró,
veí d’eixes contrades,
que als Miralbell donés cognom i casa…

Dos segles llargs de boira
separen est Miró del primer nom
que la nissaga albira.
Es deia Dominica,
d’aquest alou de Miralbell pubilla.

Gerau li feu costat
en estrenar-se, brau, el tretzè segle,
amb el Conqueridor
brandant gloriosament,
sobre l’or sarraí, les quatre feixes.

Seguiren quatre hereus,
veïns de Sant Vicenç, al segle tretze:
Ramón i un primer Pere,
pare d’en Pericó,
que en fou d’un altre Pere: tots pagesos.

Passant el full del tretze,
l’hereu Guillem alçà en aquest turó
la llar de nostra saga:
la masia pairal
que fins avui ens crida i agermana.

Pel catorze i el quinze,
durant cent anys, cavalquen dos pubilles
─una de nom la Tònia,
i l’altra Margarida─
que el “Miralbell” a sons marits imposen.

Tres noms per cloure el quinze:
primer en Pere, espòs de Caterina;
el seu fill ─també Pere─
casat dues vegades;
i en Joan, l’hereu que tanca eixa tongada.

Després dels Reis Catòlics,
arriben tres hereus i una pubilla:
Narcís, Esteve i Antich;
posant amb Margarida
el punt final dels temps de pagesia.


Blanes

Al disset, la nau vira
rumb a Blanes per mà de la Marianna,
pubilla que esposà
un mercader burgès
nat a Sant Esteve de Sabraguera.

Anys de pestes i guerres
envolten al Josep de Miralbell,
a qui el Rei nomenà
Magnífic Cavaller
i Ciutadà Honrat de Barcelona.

Amb títol tan lluent,
en Joan de Miralbell i de Puigvert
i en Valeri, fill seu,
viuen ja sempre a Blanes,
en l’entorn dels Vescomtes de Cabrera.

Quatre notaris

En arribar el divuit,
reials decrets desplacen els Cabrera,
i els dos hereus següents
─en Josep i en Manuel─
seran Notaris públics de la vila.

Ja entrem en el dinou.
El francès s’aquartera fort a Blanes.
L’hereu Josep-Ignasi,
casat amb una Ruyra,
aixecà al Carrer Ample bella casa.

Joaquim, el quart notari,
fou home de cultura. Visqué a Blanes,
on Concepció Carreras
infantà un Enric,
cridat a ser amb els anys un meu besavi.

L’últim hereu

Fou l’Enric l’últim hereu
en sentit propi. Lletrat de renom,
veí de Barcelona,
de la Josefa infantà
onze fills: quatre noies i set nois.

Morí abans dels cinquanta,
tot arribant al Mas amb la tartana,
d´un mal de cor sobtat.
I amb tant plural fillada,
volgué partir entre tots la seva deixa.

El “Delta” Miralbell

Vet aquí la Tordera
ramificant ses aigües cap al mar…
El Mas, partit en tres.
Dos d’ells, al nord del riu,
designats Mas Ritort i Mas Gelmà.

I al sud, Mas Miralbell,
─amb la Masia, el bosc i tot el pla;
també la casa nova─
heretat pel Joaquim,
advocat, el cinquè dels onze fills.

A Blanes, la casa fou
per en Manel, setè en la prelació,
metge de professió,
avi de vocació,
i –us ho sembli o no– ¡el meu padrí!

L’àvia, María Andreu,
de Malgrat, fou la mare de cinc fills:
l’Enric serà el meu pare,
Manel i Maria Rosa,
la María Tresa i la Imma, bessones.

No puc deixar al tinter
aquells agosts a Blanes, als cinquanta:
blau de mar, or de sol…,
tiets, cosins, carrers:
¡èbria vitalitat de la infantesa!..

En començar els seixanta
en Joaquim, oncle del meu pare Enric,
va traspassar-l’hi el Mas.
I l’any seixanta quatre,
a l’estiu, en prenguérem possessió.

Érem llavors deu germans,
i tot allà es veia desolat:
¡calia fer-ne llar…!
La nostra mare, Tere,
en fou l’ànima, cap, mans, peus i cor…

I no només llavors:
des dels seixanta fins tocar el dos mil,
ella serà mestressa
i mestra de reformes…
¡Sobre tot mare d’altres quatre fills!

Catorze noms l’alaben:
Joan-Enric, Teresa, Jordi, Biona,
Inma, Alícia, Lluis,
Ignasi, María-José,
Mercè, Regina, Berta, Marius, Pere.

I també al pare, Enric,
metge il-lustre, ciutadà de renom.
Morí als setanta anys,
de mal d’un cor farcit
de passió per la vida i la família.

Enguany creixen al Mas
cinc brancs, florits del fèrtil tronc pairal:
Lluis, Mercè, Berta, Marius,
Pere… Els altres nou
tenen aquí l’arrel de casa seva.


Final

Ben a prop del Vilar,
on viu la dolça Mare,
corre el riu que ens acull i ens agermana:
aigua del cel que ens besa i ens bressola.
¡Fonts del Turó de l’Home…!
Montseny.PNG
El Montseny, nevat. (imatge publicada a la revista digital “La Vila” 13 febrer 2018)

4 Me gusta

Aquest llarg poema (en demano perdó) sintetitza la llarga història de la meva nissaga, afincada fins avui en un terrer de la Parròquia de Sant Esteve (Tordera), posseït en alou, al menys des del segle dotze (i amb tota seguretat des de molt abans, malgrat que no s’hagi pogut fins ara probar documentalment). La composició pren la forma d’un auca, si bé sense comptar amb il.lustracions gràfiques. Pertany al gènere del relat popular, tret de les estrofes introductòries, i la final, més evocadoras.

Un plaer endinsar-se en la seva auca i ser alhora testimoni del batec dels segles… Sens dubte ens fa gaudir d’una gran composició. Moltes gràcies per fer-nos partíceps de la seva història. Bon any!

1 me gusta

¡Moltes gràcies, Carmen! Me’n alegro moltíssim de poder compartir aquests versos més enllà de l’àmbit purament familiar; i sobre tot del seu apreci, com persona entesa en la matèria. ¡Molt bon any 2022!

1 me gusta