Sé que no està bé, és cert,
però tinc als llavis el temps silent
que deia fer-nos eterns,
regust de te,
i
em diu la fe
que mai no perdré l’esquer
que em té lligada als teus peus
i m’obre
un cel
que fuig d’un infern.
I és potser en el bes
on res no està malmès;
potser en l’ombra intensa del fred
ardent
que dorm a aferrada a la pell.
I tan grans, tan ferms;
al capdavall
-quin mal!-
tan res…
Com la ferida vivent allotja el batec,
l’absent
té a les seves mans l’univers
