La mare

A la butaca, la mare,
belluga buit el bressol,
recorda la seva flaire,
el seu riure i el seu plor.

Dues manetes a l’aire
dos peuets sota el llençol,
gemegant com un xerraire,
renegant pel biberó.

Les seves primeres passes,
el so d’aquell primer mot,
la nit sense dormir gaire,
els dies jugant al sol.

Al “cole” sense entusiasme,
visites als professors,
deures que no acabàvem,
abraçades i petons.

No pensaves ni parlar-me’n,
d’aquell teu primer amor?,
ni dels plors que t’amagaves…
al cor buit per primer cop?

Avui fill meu, ja marxes,
aixecant tot sol el vol.

Àngels de la Torre Vidal ©

3 Me gusta

Es que mi hijo está a punto… Y no lo llevo muy bien. Supongo que eso exalta los versos. Muchísimas gracias…

1 me gusta

Oh, que bonic i ben explicat , i es que com l’Amor d’una mare no n’hi ha cap mes !!