Dessagnada pels mugrons.
es va quedar muda i erma,
morta és la inspiració,
descansa sota la terra.
Ja no em frega pell i cor,
sota els llençols ja no em cerca…
agonitza en la foscor,
on seny i raó l’assetgen.
La cerco en el lloc més fosc,
on la llàgrima deleja,
on l’àngel de la negror
amb sedes els mots disfressa.
La trobo en un vers d’amor,
en un bagul de tristesa,
darrere de cada plor,
vetllant una lluna negra…
Viu a l’àtic de la mort,
a les golfes de la pena,
on no arriba mai el sol…
encabida en la tendresa.
Àngels de la Torre Vidal
