Magnànimes veus que criden
esbotzinant els instants de calma,
no criden pas per desori
sinó per frisança.
Car duen un bon catàleg
de ferides
emmagatzemades
al rebost de l´ànima.
Les han dutes sempre
amb dignitat superba,
quan coïen i quan no,
quan esfereïen i quan no,
quan estrafeien i quan no.
Ara esquerden uns segons
el silenci però no el malmeten,
saben que ell mateix
es regenera,
no ho fan pas per desori
sinó per frisança.
Criden les magnànimes veus,
perdudes entre boires de temps,
arrecerades dins
un bombollam de dubtes,
volen viure totes cofoies
al rebost l´ànima,
no ho volen pas per desori
sinó per frisança.
Antoni Garcia Iranzo 3 juliol 2020 09:51