I de vegades,
quan és de nit,
puge al meu terrat.
Allí, escolte a la meua ciutat respirar
i riure, a la gent que passa per baix.
La ciutat plena de vida,
que encén i apaga les seues llums
i amb les mans pots tocar el Micalet
i amb els oïts, escoltar el guirigall del Palau de la Música.
Potser això és el que siga la vida,
les coses bones s’amaguen en una nit qualsevol,
al terrat,
a l’espera de la llum de la lluna,
escoltant rialles alienes
i el clàxon d’un conductor molt enfadat.
Potser en la vida no necessitem més que pau i tranquil•litat, després d’un llarg i dolent dia.
Potser la trobem al mar,
al riu,
amb la gent que més estimes…
O a un terrat qualsevol.