Els peus nus fereixen la sorra
que la llengua humida cobreix de sal.
El vaivé compassat de la gran criatura d’escuma
li adorm els sentits i li clou els ulls.
Gelosa dels seus pensaments.
I ella s’abandona al moment,
conscient de la seva existència carnal
tan sols per la carícia dels blens daurats.
-M’estimes? -li xiuxiueja.
-Sempre.
