I de sobte respires.
Mires al teu voltant i tot és alegria,
somies
de colors,
com mai ho havies fet,
ets feliç.
Tens un record feble de tot el que va ser
i somrius,
aprop del riu,
lluny del temps,
de les ferides que t’han empresonat amb la tristesa.
Ets tu,
l’aigua
i la lluna per eixir.
La teua cara
de pell delicada,
somriu,
amb esforç però valent la pena
i parlant de valor:
el teu,
perquè encara que aparega la nit,
segueixes reflexada junt a la lluna brillant.
Les teues mans,
sobre les cames,
es mouen nervioses
mentre recites aquella cançó al teu cap:
ta mare te la va ensenyar i ara tu l’ensenyes als altres.
I respires.
Perquè dus tota la vida aguantant la respiració,
sobrevivint més que vivint,
fingint més que sentint
i perquè sí,
hui ha acabat tot
i per fi somrius i no de pena,
balles i no de festa.
Per fi somies i de colors.
