Aqui sóc jo,
fins i tot
quan s´obre
el farcell
dels dubtes
sóc.
Embolcallat
dins un estrany
joc sempitern
de giragonces
etèries
sóc.
Aclaparat, ennuegat,
abassegat
dins un dubtós
esborrany
d´existència,
si, però sóc.
Com un crit nocturn,
un alè malferit
una neguitosa
cadència,
sóc.
Com un toc abrupte,
ferèstec, de la terra,
una terra que malda.
Però jo sóc,
sóc encara.
Dolç i agre alhora
serè i tèrbol, sempre,
sóc i seré potser.
Antoni Garcia Iranzo juny 2020
(amb essències existencials de 1978)
4 Me gusta
Està molt bé el teu poema. M’ha agradat molt i respon a la teva trajectòria.
1 me gusta
Moltes gràcies per comentar, Aurora! Molts petons.
Hi som… malgrat tot! Ens llegim, company…
1 me gusta
osvid
5
¡Buen poema! Me ha recordado estos versos de Rilke:
Ich bleibe dennoch.
Es gibt immer Zuschaun.
Que quieren decir algo así como: “Sigo aquí a pesar de todo. Siempre queda algo que ver.”
1 me gusta
Moltes gràcies per tot, company. Continuem!
oi tant! una abraçada, moltes gràcies, Carmen!
Moltes gràcies, company… !
1 me gusta
