El mes valuós, la mirada
i aquell desig d’abraçades,
que tard o d’hora, acabava
amb il·lusions esquinçades.
Sentiments gravats a foc
i el sabor de les besades,
tot un bullir d’emocions.
Amor d’anada i tornada.
Creient-me savi en l’amor
no havia après a estimar.
Jo, els hi esgarrapava el cor
i després, les deixava anar.
A ella
La vaig buscar durant anys
i quan per fi la vaig trobar
sé que va ser llavors, no abans,
que vaig aprendre a estimar.
Precioso, Miquel. No sé escribir català pero lo entiendo lo suficiente para haber podido disfrutar de tu poema.
Me ha trasladado a aquel “Paraules d’amor” de Serrat.
Saludos.
Me ha encantado tu elogio. Gracias
Hi ha amors que enlluernen, però el vertader amor il·lumina, preciós poema!
Enlluernar. M’ha agradat molt aquesta paraula. I gràcies per «preciós poema».
Els elogis sempre són engrescadors per continuar escrivint, qui digui que no menteix.
“aprendre a estimar”… Ens cal fer-ho cada dia. Versos preciosos. Gràcies.