La tieta Eulàlia

La tieta Eulàlia sempre havia sigut una dona molt especial. D´això ningú no en
tenia cap mena de dubte, però la familia no s´hi posava mai d´acord alhora
d´assenyalar correctament l´orígen d´aquestes pecularietats tan marcades.
Que si els bombardejos de la guerra civil, com la Teresa, que si una anèmia a la postguerra, que si un ensurt, que si això, que si allò altre, no hi havia manera,
el cas era fer bullir l´olla.
El cert és que havia estat així tota la vida i, tot d´un plegat, es planta ella a
l´esplendorosa edat de vuitanta-tres anys i decideix casar-se amb l´Enric, un senyor català de Barcelona d´orígen murcià, com nosaltres, que havia treballat molts anys a la empresa de cerveses Moritz i, si fa no fa, de la mateixa edat que ella. Vés tu per on!
La tieta i l´Enric eren companys de residència geriàtrica, havien fet migues i es van voler casar.
I ho van voler fer com Déu mana, per l´esglèsia, com s´havia fet tota la vida!
Però aquell triat i esperat dia va haver alguns problemes insospitats.
EL capellà havia tingut un overbooking d´enterraments i no arribava,
aquest en va ser un d´ells de tot un seguit, només explicarem els més rellevants.
La tieta, que ja hem dit que era molt especial però no hem especificat en que, treia fum pels queixals:

-Quin capellà, quin capellà!! Si ho sé no em caso, l´esglèsia és una màfia podrida!!

Maldava i maldava ella ferotgement fins que va aparèixer de cop la figura relluent del capellà Ernest, alt i fornit, que arribava a corre-cuita, suat i amb un subtil ennuec de paraula degut a l´ansietat que li produïa la pressa.

-Quin capellà més guapot, quin capellà més guapot!!

S´exclamava la tieta en un canvi radical de criteri o discurs, o digues-li com vulguis però amb una actitud molt reconeixible per tots perquè ja èrem prou avesats.
Un cop assegudets als bancals de l´esglèsia, esperàvem el sublim moment de
l´aparició dels nuvis i també el moment màgic de la marxa nupcial.
Però resulta que l´organista no va poder venir per malaltia, per un abscès sobtatAixí doncs, amics i amigues, vaig haver de ser jo qui, en un rampell garcianià, impredictible, m´adressés molt solemnement als assistents i els digués amb el to de veu adient a la categoria que es mereixia
l´acte que no teníem organista i que la música de Mendelssohn l´hauríem de fer nosaltres mateixos amb la boca, però que no es preocupéssín perquè jo els faria, amb molt de gust, de director d´orquestra arrampellat ballugant els braços a tort i a dret com si no hi hagués món.
Així va ser.

Antoni Garcia Iranzo juny 2020