La displicència

La displicència
no era llavors
ni de bon tros,
una de les
millors
companyies
que hom
hagués pogut
desitjar.

Absorts restàvem tots
asseguts al topall,
al llindar de les escorrialles
de la paciència.

Però encara duiem injectades al cor
grans dosis d´impedància reactiva.
Això ens impulsava.

Car, des de l´humilitat
més exacerbada
èrem somers però no sobrers,
èrem actius però no pas captius,
potser algun cop havíem estat omisos
però mai, mai sumisos.
Èrem tènues, àgils
però no volàtils
ni tan sols indiferents.

Així va ser com vam poder
escriure amb traç gruixut
als nostres cervells
els indelebles pensaments
que ara ens governen
i reactivar eficaçment les fèrtils
bateries de la lluita
i la solidaritat!

Antoni Garcia Iranzo juny 2020

5 Me gusta

Molt bo!! :clap::clap::clap::clap:

1 me gusta

Moltíssimes gràcies, company!

1 me gusta

Molt i molt bo Antoni!

1 me gusta

Moltíssimes gràcies, amiga, encantat de retrobar-te!

1 me gusta

Sempre a punt per avançar i lluitar per un món millor. Així em fa sentir desprésde llegir-la :heart_eyes: :heart_eyes:

2 Me gusta

Oi tant que si!

1 me gusta