Creiem sentir la remor del mar

Si jutges els anys seixanta a Barcelona amb els ulls d´ara segur que eren més precaris que no pas avui. Amb moltes més dificultats que les actuals.
Seguríssim que no disposàvem ni de la meitat de recursos que ara mateix disposem.
Els recordem en blanc-i-negre per les fotos que mirem però la vida ha estat en color sempre.

— Qué bueno que llegaste, Nancy, luses  bien!

Sentíem molt a dir a la televisió tot veient aquestes sèries nord-americanes amb
uns horrorosos doblatges portorriquenys.

— Aquellos niños que han de pasar por los despachos por favor, tengan la 
    bondad de permitírselo los señores profesores!

S ´escoltava cada día a la meva escola. Paraules dites pel director del centre, un sàtrapa, abusador i maltractador de nens. Un dia vam tenir el goig de veure´l amb el nas trencat, sagnant. Un pare molt enutjat pels desmesurats càstigs que aquest innomenable senyor infringia al seu fill li va fotre una bona plantufada.
Per sort, tot i les desavinences, a mi no em va tocar mai. Jo en vaig ser una víctima lleugera.
Malgrat la foscor del règim, malgrat els dèficits i els pocs avenços, crèiem viure al
far-west quan una veïna t´ensenyava a fer un carro amb una capsa de sabates i
creiem viatjar per l´univers quan tràctavem d´endevinar la forma dels núvols.

Sempre havíem sentit a dir que als temps de la guerra van venir moltes famílies al barri provinents de La Barceloneta, fugint dels bombardejos.
Una d´elles era la família Vilella. Marià Vilella, pescador, i Pepita Maristany.
Era molt prestigiosa la maira del senyor Marià, tothom se´n desfeia en elogis i hi havia molt rebombori quan la duia al barri.

    —La maira del senyor Marià, la maira del senyor Marià, bon peix.. !!

Cantava la gent per les contrades.
La Pepita era amiga íntima de la iaia i sa filla, la senyora Muntsa, era amiga també de la mare, així doncs tot quedava entre amics.
Anys més tard La senyora Muntsa es va casar amb l´Antoniu, un murcià bru, simpaticot, bona persona i molt carinyós fins aleshores.
Malgrat la foscor del règim, malgrat els dèficits i els pocs avenços, crèiem ser molt feliços quan jugàvem pels passadissos de les colònies de cases, crèiem sentir l´olor de la glòria després de ploure i creiem sentir la remor del mar posant-nos a cau d´orella la petxina gegant que ens havia portat l´Antoniu de les llunyanes aïgues de La Manga del mar menor.

Antoni Garcia Iranzo 26 de Juliol 2020 18:39

1 me gusta